El fons de la caixa

Description

L’obra que ens presenta Julieta Oriola, en aquest Museu de la Història de la Immigració a Catalunya, dins el marc del Festival “Mirades de Dones”, conjunt d’exposicions organitzades durant tot el mes de març per la institució MAV, que aquí hauria de dir-ser DAV, dones de les arts visuals.

Julieta Oriola és una dona artista argentina que va emigrar cap a Espanya, establint-se a Menorca, en ser conscient de la situació per la qual passava el seu país. Tothom ho recordarem: corralito, pèrdua de valor dels estalvis, no poder treure’ls, manca de treball, inflació galopant… Fins i tot hi havia una dita: A l’Argentina si vas a un restaurant mai saps quant pagaràs, perquè mengis el que mengis, quan acabes, el preu de la carta ja s’ha duplicat… molts problemes que avui també vivim aquí: recordem l’augment dels preus dels productes, les participacions preferents… fets que agreugen les sempre eternes diferències socials i ocasionen robatoris, pors… I la Julieta va deixar les persones estimades, la família, les amistats, els racons coneguts, els costums, la seva llengua… a la recerca d’un món amb més possibilitats. Així, a casa nostra, Julieta es convertí en una immigrant més i patí les pors, les discriminacions, els enyors, els desarrelaments, el desencís, la desil•lusió, l’explotació… que pateixen la major part, per no dir totes, les persones immigrants. I ho va constatar en altres persones arribades de diferents llocs del món.

Com que Julieta concep l’art com una forma d’expressió inseparable de la realitat viscuda, reflexionà des d’ella mateixa, des de la seva pròpia experiència i creà El Fons de la Caixa, un treball que consta de dues parts: Rerefons i La caixa de l’empatia.

1.- Rerefons és una sèrie de 5 fotomuntatges on l’artista reflecteix tot allò que ella i altres persones com ella, han viscut. Són imatges de rostres partits per la meitat, mitges cares que ocupen un pla, mentre que a l’altre es mostra: la cruesa de la burocràcia per la qual s’ha de passar per aconseguir permís de residència; la imbecil•litat de molts tràmits que, amb la seva paperassa, tapen el rostre; la discriminació, el fet de ser mirat amb recança perquè és diferent el color de la teva pell; la humiliació de ser sempre inspeccionats amb lupa, jutjats de manera diferent…

Per què mitges cares? Julieta explica que quan ja havia superat gairebé tots els entrebancs legals per poder viure aquí, l’enyor a la mare se li agreujà i se n’anà cap a l’Argentina; però allà es va trobar diferent, els seus costums havien canviat, el seu accent en la parla… Ella era diferent a la gent d’allà i també ho era a la d’aquí. Es trobava dividida, partida, esberlada.

Aquestes imatges ens les presenta com si fossin vells cartells enganxats a qualsevol paret dels nostres carrers, cartells trencats, mig arrencats: una manera de dir-nos que ser immigrant és com un vell cartell que quan no serveix s’arrenca i es llença i això pot passar arreu i a tothom.

2.- La caixa de l’empatia és el revers de l’anomenada “caixa tonta”, la TV. Es tracta d’una reflexió a través d’un fals documental, o potser no tan fals. Seguirem la història que han viscut les persones que han hagut d’anar-se’n a un altre país a treballar. Però ara es canvien els papers: són les catalanes, espanyoles… les persones que se n’han d’anar o han marxat cap a altres països. Aquells països que, fins fa poc, havien rebut immigrants passen a ser productors d’emigrants. La crisi, que en el vídeo se situa entre 2006 i 2016, ha provocat que els països anomenats desenvolupats, especialment els europeus, es converteixin en subdesenvolupats. Les persones han d’emigrar cap als països emergents, com són el Marroc, el Brasil… la qual cosa ja està passant avui en dia. Veiem com han de patir la falsificació de permisos de residència, el rebuig, la burocràcia, la dificultat de la nova parla, la pena, la nostàlgia… Com molt bé mostra Julieta, ens pot passar a tothom. Aquesta és l’empatia: saber ocupar el lloc d’altri: una manifestació d’intel•ligència. La filòsofa nord-americana, Martha Nussbaum, diu que l’empatia s’hauria d’ensenyar a les escoles per formar ciutadania.

Veurem com les persones de l’anomenat 1er món, arran de la crisi, patiran acusacions de treure el treball a les del país, de rebre tots els ajuts socials, de tenir la culpa de tot: robatoris, assassinats… és a dir, tot tipus de xenofòbia.

Quant a la immigració, no considerem que:
- Són persones nascudes, crescudes i formades al seu país i que arriben al nou país en edat de treballar, per tant, al país de destí no li han costat res. Quan no hi ha feina no se’ls vol, se’ls treu, fins i tot, la targeta sanitària. Molta gent q ho justifica dient que no cotitzen… però la sanitat depèn dels Pressupostos Generals que surten de tots els impostos. Per tant, quan compren, pugen als transports públics, paguen l’electricitat, l’aigua, etc., ja tributen l’IVA amb què es nodreixen els Pressupostos Generals i amb ells es sufraga la Sanitat.
- Són acusades de delinqüents, sense considerar els veritables delinqüents actuals: la banca, molts polítics, gent que no paga impostos de cap tipus, com les empreses anomenades SICAV que cotitzen un 1%, no cal seguir, està a la premsa diària i cap govern arregla la situació…
- Hem oblidat que moltes persones catalanes i espanyoles, després de la guerra per motius polítics, per no ser empresonades en el millor dels casos, i anys després, en els 50 i 60, en ple franquisme, per motius econòmics, perquè la misèria campava pels nostres pobles, van haver de marxar cap a Europa i Amèrica. I es van trobar amb els mateixos problemes que es troben avui i aquí les persones que arribaren del Marroc, de Centre-Europa, de l’Amèrica llatina… I hem oblidat, massa sovint, que moltes persones que ara culpen els nous arribats de tots els problemes socials, elles fa uns anys, potser ni 50, ocupaven el seu lloc: arribaren de Múrcia, d’Andalusia, potser després de viatjar moltes hores en el “sevillano”… a treballar a Catalunya i els menyspreàvem dient-los “xarnegos”. També a la fi del segle XIX i a l’inici del XX molts espanyols van haver d’anar a “fer les amèriques”. A alguns els va anar bé, van tornar rics, van construir les “cases d’indians”, però molts altres tornaren pobres, tal com havien marxat. Ho hem oblidat? Per què falla tant la nostra memòria?
-Sense anar cap enrere, moltes persones joves estan ja marxant del nostre país cap al Brasil, cap a Alemanya, Anglaterra… perquè aquí no troben feina i com viuen allà? Ho hem pensat? El que mostra el vídeo pot ser premonitori.

Julieta Oriola ens ho recorda amb les seves obres, ens fa posar en el seu paper perquè reflexionem. Això és el que ara intentarem fer.

Núria Rius Vernet
Historiadora i crítica d’Art.

Type
Instalación efimera de fotomontaje i falso documental
For
Festival “Miradas de mujeres 2013”